Aquesta nit he somniat…

Aquesta nit he somniat que trucaven a la porta de casa i jo obria. Era el Leonard Cohen.

-Perdó, m’he equivocat. Les Martes?

-Una mica més amunt, -deia jo- al 2on 2ona.

Ell es tornava a disculpar, i jo li deia que tranquil, que tenia molts dels seus discos i que aniria al concert que feia aquella nit.

-Tocarà Sisters of Mercy?

Ell reia:

-Ja es veurà.

De la famosa gavardina blava en treia un disc i me’l signava: Per al Ventura, Leonard Cohen. Com és que sabia el meu nom i com és que sabia parlar i escriure en català, suposo que forma part de les regles internes d’aquell somni.

-Moltes gràcies! És bo?

Tornava a riure:

-Ja es veurà.

Al matí, quan m’he despertat, he vist que tenia el MOJO del mes de desembre a la tauleta de nit. Doncs encara ha anat prou bé i ha estat prou civilitzat, perquè fa dues setmanes, a la tauleta de nit hi tenia un MOJO amb The Clash a la portada.

Notes musicals

DO – Dijous passat, al concert de Watermelon Slim al Teatre Zorrilla de Badalona.

A.: Heu vist que el País promociona el disc de Justin Townes Earle?

B.: Ja els val. Al concert de Madrid només van pagar entrada 7 persones.

A.: Un d’ells devia ser el crític del País.

B.: Aquests no solen pagar entrada.

RE – Divendres, llegint una entrevista a Nick Cave al Mojo, on li pregunten si mai ha conegut a Bob Dylan.

He came over me at Glastonbury and shook my hand and said, “I really like what you do.” So I said, “I really like what you do, too.” And that was that! Then it turned into a shoe-staring contest. Some things you’re not prepared for, and that was one of them.

MI – Dissabte tarda, mirant els extres del CD de London Calling de The Clash.

MANAGER: La revista Rolling Stone va considerar London Calling el disc més important dels 80. Va ser genial i molt afalagador. Van trucar a Joe [Strummer] i li van preguntar: “Què et sembla? És el disc més important dels 80.” I Joe va respondre: “Perfecte. Però em pensava que s’havia publicat el 1979.”

LA – Dissabte nit, a Shine a light, el concert dels Stones gravat per Scorsese:

ENTREVISTADOR: Qui és millor guitarrista, Ron Wood o tu?

KEITH RICHARDS: En Ron dirà que ell és millor. Però jo sé la veritat: els dos som bastant dolents. Però junts, valem per 10.

SI – Dimecres, llegint un comentari clarivident de la Maria Torralbo al bloc d’en Martí.

T’hi fixes que en aquests documentals de grans estrelles sempre surt la dona que el cuida? En canvi, quan les estrelles són elles, el què surt és el macarra de torn que les maltractava. Billie Holiday, Tina Turner,… Darrere un gran home sempre hi ha una gran dona, però darrere una gran dona sempre hi ha un fill de puta.

Nota: FA SOL no han estat inclosos perquè avui no en fa.

Rudy Boys

Originalment, els Rude Boys eren bandes de joves jamaicans que imitaven l’estètica dels gàngsters americans de l’època del jazz, encara que la música que a ells els agradava era l’ska.

L’estètica va arribar a Anglaterra de la mà de la immigració jamaicana, i va influir molt en el moviment skin-head dels suburbis de Londres. Pel Notting Hill pre-Lonely Planet, vagaven bandes de rude boys amb una actitud agressiva i arrogant.

El 1979, The Clash publica la seva obra mestra, London Calling, i hi inclouen una evocació d’aquells anys a Rudie Can’t Fail. Un diàleg entre uns pares que recomanen al Rudie que no pot anar amb aquests aires per la vida i que hauria de buscar una feina, etc. I Joe Strummer i els seus responen que els rude boys no han nascut per a ser servils.

Ni la Badalona del 2008 és el Londres convuls dels 60 (temps al temps), ni els nois als quals em refereixo són violents i perillosos (però sí arrogantment joves). A més, el ritme que ells ballen no és ni el jazz ni l’ska, sinó el R’N'R.

Però potser perquè arreu sempre hi ha individus que han nascut amb algun propòsit (encara que sigui acabar jugant a Portland), que no m’he tret aquesta cançó del cap en tot el cap de setmana.

Perdoneu que sigui tan abrandat, però és que a casa som molt de la Penya…