Ventura Public Works

Entrades etiquetades com a ‘terrassa’

Arri, Arri, Iniesta, que anirem a Sant Benet

Juliol 13, 2009 · 6 Comentaris

Divendres passat, al matí, al pati interior de l’illa se sentia un nen cantar Copa, Lliga i Champions!” ad infinitum. Una estona més tard, des del balcó estant, sentia com un nen, des de dintre del cotxet, cantava: “Oh le le. Oh la la, ser del Barça és lo millor que hi ha”. I, ja al damunt de la moto, a Muntaner amb Madrazo, creuava un grup de nens de guarderia, d’aquells que van pel carrer agafats a una corda com una corrua d’esclaus del Mississippí, que, en comptes d’entonar un espiritual negre, bramaven: “Blaugrana al vent. Un crit valent. Tenim un nom, el sap tothom: Barça! Barça! Baaaarça!!”

Potser als pares d’aquests hooligans prematurs els farà gràcia (igual que els fa gràcia que pronunciïn bé la paraula ‘papallona’ o que la pronunciïn malament); però a mi, veure que el cançoner infantil clàssic està essent substituït per càntics culers em produeix cert desassossec: el mateix que quan penso en el futur del català; o quan passo per davant d’un cibercafè ple d’adolescents; o escolto un periodista de TV3 parlant de bàsquet. I algú em dirà apocalíptic o determinista, però em temo que l’única cosa de profit que faran aquests nens a la vida és facilitar la feina als guionistes dels programes de zàpping del futur.

Clar que els dos discos més ratllats de la meva infantesa tampoc han tingut trajectòries molt edificants: un es va suïcidar, i els altres es van passar al costat fosc de la força. I aquí estem, mantenint les formes.

Categories: Barcelona
Etiquetat: , , , , , ,

Apus apus

Juliol 7, 2009 · 13 Comentaris

1. Aquest diumenge, vam trobar un ocell arraulit rere un test de la terrassa. En agafar-lo, vaig notar la seva respiració accelerada. Aletejava amb força, però no aconseguia alçar el vol. I tampoc semblava tenir les potes trencades, tot i que només s’arrossegava per terra.

2. Un ocell que ni camina ni alça el vol no té gaire futur. Per això, quan la G. va formular pregunta en veu alta: “I què en fem?”, vaig proposar deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, perquè sovint és davant d’un perill imminent quan hom demostra el millor de sí.

Però la G. ja li havia agafat carinyo, i li va fer lloc dintre d’una capsa de sabates, acotxat entre paper. Jo li vaig preparar un bol amb aigua amb sucre i li vaig tallar una mica de pernil dolç. El pernil dolç el va ignorar, ingrat. I quan vaig atansar-lo al bol, l’únic que vaig aconseguir és fer-lo caure a dintre. La G. el va rescatar. Almenys ara sabíem que no era una espècie aquàtica.

3. Els de ciutat, quan ens trobem amb un ocell a la terrassa, consultem internet. La Generalitat ofereix consells molt recomanables com posar-lo dintre d’una caixa (correcte) i donar-li begudes isotòniques (variant evolucionada de l’aigua amb sucre). No en som conscients, però migrar de l’Àfrica a l’Àrtic, esgota.

També recomana portar-lo al centre de recuperació de fauna més proper. En el nostre cas, significava arribar-se a Santa Perpètua de la Mogoda, que no és un poble que formi part dels nostres destins dominicals preferits. L’alternativa era trucar a un telèfon dels serveis territorials de Medi Ambient que, evidentment, no està actiu els diumenges.

4. Davant la perspectiva de passar-se un diumenge sencer cuidant d’un ocell, potser el millor és saber-ne el nom i els seus hàbits i costums, perquè res t’agafi desprevingut.

La G. va especular que potser era un ballester, cosa que a mi em va sorprendre, perquè de la mitja dotzena de noms d’ocells que sabem diferenciar els urbanites (colom, gavina, pardal, mussol, lloro, albatros i para de comptar) no és el més habitual que un d’ells sigui els ballester.

El Google Imatges, que coneix força més espècies d’ocells que dos urbanites, va mostrar-nos que els els ballesters tenen el ventre blanc, i no era el cas.

Jo vaig insinuar que potser era un falciot, perquè em sonava que a diferència de les orenetes, els falciots tenen el ventre negre, igual que el nostre ocell (més endavant, descobriríem que les deduccions eren encertades, perquè ballesters, orenetes i falciots estan tots més o menys emparentats; però tot va ser pura xamba, perquè en aquell moment, les nostres suposicions es basaven en la ignorància més profunda).

5. Epifania! El Google Imatges ens ho ha deixat clar: era un falciot. I fent més recerques, vam trobar la pàgina del Grup Ornitològic de Sants, que amb un sol paràgraf, molt més savi del què pot semblar a primer cop d’ull, ens va il·luminar:

“[els falciots] Són grans planejadors i per tal d’arrancar el vol els hi cal deixar-se caure al buit, si aterrisent a terra són incapaços de caminar, s’arrosseguen, ni de tornar-se a aixecar. Molts cops quan abandonen el niu o per una tempesta estiuenca cauen i moren. Si és el cas i podem collir-los tant sols tenim que empentar-los enlaire i els haurem salvat la vida.”

6. Costa negar-se a la temptació d’esdevenir un heroi, si l’esforç que et demanen és tan petit. Un gest ètic i estètic. Malgrat tot, jo continuava preferint deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, que veure com s’esclafava contra el terra. D’acord que bellugava les ales, però… i sí en una hi tenia un esguinç? I sí no era un falciot? Preferia contribuir a la seva mort passivament que no activament.

Però la G. s’havia proposat salvar l’ocell i va sortir al balcó. Aquí m’hi vaig negar jo, perquè a les 11 del matí, molts pares i mares porten els seus nens a jugar a la Virreina, i no volia ser el responsable que hi hagués un nen gracienc que tota la vida recordés aquell matí de diumenge en què queien ocells del cel.

Ho vam provar a la mateixa terrassa. La G. es va enfilar al capdamunt d’una escala i jo em vaig plantar a sota, amb un pareo obert, per recollir el falciot si la trajectòria no era l’esperada.

I la trajectòria no va ser l’esperada. Les plantes creixen i l’ocell no tenia gaire recorregut sense trobar obstacles. El falciot va anar a topar contra esclafar-se contra la tanca que separa les terrasses. Al terra, continuava movent les ales i arrossegant-se: no hi havíem perdut tant.

7. Necessitàvem un lloc amb més alçada. És difícil deixar-se caure al buit des d’un principal. Jo proposava agafar la moto i anar fins al Turó de la Rovira: donaria de més transcendència el gest, amb la ciutat als  peus. Com que la G. no estava per hòsties, vam decidir pujar al terrat de l’edifici.

Vaig picar a la Carmeta, la veïna, i li vaig explicar que necessitava la clau del terrat, perquè volíem llençar un ocell des de certa alçada. No va fer gaire preguntes més i me la va donar.

Vam pujar al terrat. Fotia un sol rotund. I ni una sola ombra. Es veia el Turó de la Rovira, allà dalt. La terrassa, allà baix. La G. tenia el falciot a la mà. I va tirar l’ocell enlaire..

I el falciot, va començar a aletejar mentre emprenia una trajectòria clarament descendent. Va sobrevolar els patis interiors mentre agafava velocitat. I uns metres més enllà, va passar entre dos edificis i el vam perdre de vista just quan començava a fregar amb el seu ventre no blanc les capçades dels arbres de Torrent d’en Vidalet.

8. Vam baixar corrents al carrer. Vam mirar per les voreres, als escocells, a les branques dels arbres i sota els cotxes aparcats. Ni rastre. La qual cosa no bona ni dolenta.

Vaig tornar les claus a la Carmeta. Crec que no tenia clara quina era la finalitat de llençar un ocell d’un tercer pis, si matar-lo o salvar-lo, perquè es va limitar a preguntar-me de manera neutre: “Ha anat bé?”.

9.  D’aquesta petita faula, quines lliçons n’hem après?

- Que de vegades, la G. té raó.

- Que no pots esperar que les institucions et resolguin els problemes.

- Que els falciots, com els humans, quan cauen al terra, necessiten una petita empenta per aixecar el vol.

- Que com sempre, els més llestos de tots van ser el grecs, que van batejar el falciot negre anb el nom d’Apus apus, i  apus significa, precisament, sense peus.

Categories: Gràcia
Etiquetat: , , , ,

The grass is always greener on the other side of the fence

Abril 27, 2009 · Feu un comentari

Anys enrere, no m’hagués imaginat que, un migdia de primavera, em passaria 20 minuts parlant de plantes i flors amb el veí per damunt la tanca que separa les dues terrasses (com en aquelles pel·lícules americanes, en què dos veïns s’elogien mútuament la gespa de l’altra però que secretament pensen que són ells els qui tenen el jardí més ben cuidat.)

I, anys enrere, tampoc m’hagués imaginat que les meves* plantes i flors estarien més ben cuidades que les del meu veí (encara que mai li ho diré perquè segur que ell es nega a admetre-ho.)

* En honor a la veritat, hauria de dir “les nostres”, perquè una terrassa és un treball en equip. Però fins i tot referint-me a les plantes i flors que jo cuido en exclusiva, la sentència és vàlida.

Categories: Jo
Etiquetat: ,