És en dies com avui que alguns companys de feina em pregunten què coi és això del draft. Jo tampoc ho he acabat d’entendre mai, perquè jo vaig començar a aprendre de bàsquet quan els equips eren 3 de la cantera i 2 negres. Però improviso i li responc que és com si un equip t’agrega al seu facebook.
Estranyament, la resposta ha convençut. Aleshores, comença a preguntar-me coses del tipus: “Qui és millor: Ricky o Rudy?” “Ricky i Rudy junts són millors que Kobe Bryant?” “Si Ricky marxés seria com el Figo pel Barça?” “Si als Lakers en comptes de Gasol hi hagués Ricky, serien igual de bons?” “La Penya amb Ricky i Rudy guanyaria als Memphis?” “I el Barça d’Epi i Solozábal, guanyaria als Memphis?” “Si Portland jugués la Final Four, arrassaria?”
I aquí ja no sé què respondre, però em venen al cap aquelles pel·lícules de sèrie B de l’estil Godzilla vs King Kong o Alien vs Predator, però barrejant gèneres:
“Qui és més irreductible? Alien o la mare de Tony Soprano?” “Godzilla i Darth Vader arrassarien contra Dexter i el Joe Pesci de Casino?” “El final de Alguién voló sobre el nido del cuco tindria la mateixa intensitat si canviéssim la infermera per Chucky, el muñeco diabólico?”
Actualització: si algú vol tocar les estrelles, que es compri un coet; però pagat de la seva butxaca.
Categories: Cinema · bàsquet
Etiquetat: Alien, Chucky, draft, facebook, Godzilla, Joe Pesci, Joventut, lakers, nba, Penya, Ricky Rubio, Rudy Fernández
Originalment, els Rude Boys eren bandes de joves jamaicans que imitaven l’estètica dels gàngsters americans de l’època del jazz, encara que la música que a ells els agradava era l’ska.
L’estètica va arribar a Anglaterra de la mà de la immigració jamaicana, i va influir molt en el moviment skin-head dels suburbis de Londres. Pel Notting Hill pre-Lonely Planet, vagaven bandes de rude boys amb una actitud agressiva i arrogant.
El 1979, The Clash publica la seva obra mestra, London Calling, i hi inclouen una evocació d’aquells anys a Rudie Can’t Fail. Un diàleg entre uns pares que recomanen al Rudie que no pot anar amb aquests aires per la vida i que hauria de buscar una feina, etc. I Joe Strummer i els seus responen que els rude boys no han nascut per a ser servils.
Ni la Badalona del 2008 és el Londres convuls dels 60 (temps al temps), ni els nois als quals em refereixo són violents i perillosos (però sí arrogantment joves). A més, el ritme que ells ballen no és ni el jazz ni l’ska, sinó el R’N'R.
Però potser perquè arreu sempre hi ha individus que han nascut amb algun propòsit (encara que sigui acabar jugant a Portland), que no m’he tret aquesta cançó del cap en tot el cap de setmana.
Perdoneu que sigui tan abrandat, però és que a casa som molt de la Penya…
Categories: bàsquet · musica
Etiquetat: Joventut de Badalona, Penya, Rudy Fernández, The Clash
