La imatge s’ha repetit les darreres setmanes: manifestants contra el Pla Bolonya branden llibres davant dels antidisturbis. No sé si el gest és naïf o arrogant, però no és el tema. Divendres, a les notícies, em va sorprendre el títol que ensenyava un dels estudiants: En defensa pròpia, de Jacint Verdaguer: un d’aquells llibres sobre el qual no n’he pogut parlar mai amb ningú fins que la G., per insistència meva, se l’ha acabat llegint (ara mateix el té a la tauleta de nit).
El llibre és un recull dels articles que Mossèn Cinto va publicar a la premsa per denunciar una campanya de desprestigi contra seu: el Marquès de Comillas, el Bisbat, la premsa i part del poder polític, tots conxorxats contra un capellà indefens, que només té com a arma el poder de la paraula. És evident perquè l’estudiant en qüestió va triar aquest llibre.
Però el llibre també és l’objecte d’estudi de Mossèn Cinto vist del psiquiatre. Anàlisi psico-patològica dels articles “En defensa pròpia”, de Delfí Abella (el mateix que va escriure i composar aquesta meravella de cançó que és Cap al futbol). El psiquiatre ve a dir que Mossèn Cinto patia de mania persecutòria cap amunt. L’estudiant que mostra el llibre sap que alguns creuen que Verdaguer va escriure aquest llibre en cert estat de paranoia?
Tant se val. Sigui com sigui, Mossèn Cinto viu una segona joventut. Primer va ser Roger Mas, que ha fet que m’hagi passat aquests últims mesos recitant versos com: L’univers és infinit /pertot acaba i comença…, en qualsevol lloc i en qualsevol hora. I ara, que els estudiants anti-Bolonya en fan bandera contra els abusos policials.
I Verdaguer es deu estar mirant el seu triomf tardà des de la seva columna de Passeig de Sant Joan amb Diagonal. I la G. pregunta: “Per què hi posa Jacinto? No ho podrien haver canviat, ja?”
