Perversions

Una de les perversions que produeix la globalització informativa és que, aquest matí, en el programa del Cuní, la Patricia Gabancho i el Joan B. Culla es vegin obligats a tenir una opinió formada i fonamentada sobre Michael Jackson.

Potser seria més honest confessessin que no saben distingir entre Black or white i Highway to hell (no serien els primers i no perdiren el prestigi). Però els paguen per opinar i, al capdavall, no rebran cap trucada al telèfon dels al·ludits.

Clar que, acte seguit veus qualsevol periodista d’esports de TV3 parlant del draft, de Ricky Rubio i de la Penya i arribes a la conclusió que la ignorància és una disciplina en què sempre hi ha algú preparat per superar la plusmarca anterior.

Rothko

Tot i que fa mesos que dura el fenomen, no hem acabat de trobar una explicació raonable a la pudor de pixum de gat que, de tant en tant, desprèn el pòster d’un quadre de Rothko que tenim penjat al rebedor.

No tenim gats, a casa. Fins fa mesos, ens entraven els gats dels veïns, però:

a/ no m’imagino com/per què els gats s’enfilarien a pixar damunt del pòster de Rothko.

b/ el veí alemany ha fet valer la destresa adquirida pels seu poble al llarg de la història i ha instal·lat unes tanques infranquejables entre les dues terrasses que ens han allunyat els gats per una temporada.

I el quadre continua desprenent olor de pixum de gat. No sempre, no tots els dies: algun matí, en llevar-nos; alguna tarda, quan entrem a casa. I sabem positivament que el fet amaga un secret; que l’aparició de l’olor ha de coincidir amb algun altre esdeveniment que encara no hem resolt a relacionar; que algú (Rothko? La Verge? Un gat?) vol dir-nos alguna cosa (la data de l’adveniment de Satanàs? On cony jugarà la temporada que ve el venut de Ricky Rubio? Que se’ns està pixant un gat dintre de casa?).

Se’ns escapa la clau, però darrere del quadre de Rothko s’hi amaga alguna veritat.

Detroit Pistons t’ha draftejat

És en dies com avui que alguns companys de feina em pregunten què coi és això del draft. Jo tampoc ho he acabat d’entendre mai, perquè jo vaig començar a aprendre de bàsquet quan els equips eren 3 de la cantera i 2 negres. Però improviso i li responc que és com si un equip t’agrega al seu facebook.

Estranyament, la resposta ha convençut. Aleshores, comença a preguntar-me coses del tipus: “Qui és millor: Ricky o Rudy?” “Ricky i Rudy junts són millors que Kobe Bryant?” “Si Ricky marxés seria com el Figo pel Barça?” “Si als Lakers en comptes de Gasol hi hagués Ricky, serien igual de bons?” “La Penya amb Ricky i Rudy guanyaria als Memphis?” “I el Barça d’Epi i Solozábal, guanyaria als Memphis?” “Si Portland jugués la Final Four, arrassaria?”

I aquí ja no sé què respondre, però em venen al cap aquelles pel·lícules de sèrie B de l’estil  Godzilla vs King Kong o Alien vs Predator, però barrejant gèneres:

“Qui és més irreductible? Alien o la mare de Tony Soprano?” “Godzilla i Darth Vader arrassarien contra Dexter i el Joe Pesci de Casino?” “El final de Alguién voló sobre el nido del cuco tindria la mateixa intensitat si canviéssim la infermera per Chucky, el muñeco diabólico?”

Actualització: si algú vol tocar les estrelles, que es compri un coet; però pagat de la seva butxaca.

Nomenclator (6) – Plaça de les 580 persones

La Plaça Rius i Taulet és de les més emblemàtiques de Gràcia: la Casa de la Vila, el primer campanar civil de Catalunya, la revolta de les Quintes, etc. Però tenia un problema: el nom. Francesc de Paula Rius i Taulet fou alcalde de Barcelona mentre Gràcia era un municipi independent. Pels graciencs de soca-rel, és com si la Plaça Sant Jaume portés el nom de Felip V, per fer-nos la idea.

L’independentisme gracienc (subgènere de l’independentisme català, amb el qual té punts en comú, com l’afició pels referèndums) va convèncer al Districte per posar-ho a judici dels veïns. I l’Ajuntament va acceptar: en primer lloc, perquè es deleix per jugar a la democràcia participativa; i en segon lloc, perquè encara que es retirés el nom de Rius i Taulet, aquest també té una avinguda dedicada a Montjuïc: un maldecap menys.

Ara fa un any, els veïns vam rebre una butlleta on se’ns preguntava pel canvi i se’ns suggerien alternatives. Van votar 1.256 persones (un 1% dels habitants del districte: força menys participació que el referèndum de l’Estatut, per exemple), i d’aquestes, el 580 van votar a favor del nom Plaça de la Vila de Gràcia. Van quedar descartats noms històrics com d’Orient, de la Constitució; noms coherents, com del Rellotge o del Campanar; o noms d’homenatge, com de Mercè Rodoreda o de Xirinacs (veieu com els independentistes graciencs s’assemblen als catalans?)

I tot i que el referèndum no era vinculant, l’Ajuntament va escoltar el clam de la ciutat i el proper 19 d’abril es farà efectiu el canvi: Plaça de la Vila de Gràcia. Cosa que em sap greu. No perquè el nom escollit sigui llarg i reiteratiu. Ni perquè cregui que la majoria de barcelonins continuaran parlant de la Plaça Rius i Taulet. Em sap greu perquè hem perdut una oportunitat única per convèncer a 581 persones (amb el Facebook hauria estat cosa de dies) i votar a favor de rebatejar la plaça com a Plaça de Ricky Rubio.

Diumenge amb núvols

La G. llegeix “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré al sofà. De tant en tant, diu en veu alta: “És boníssim. Aquest llibre és boníssim.” Quan esmorzàvem, ha llegit al diari que per cada català que s’ha comprat aquest llibre, hi ha 5 alemanys que ho han fet. Jo veig a la tele com Ricky Rubio fa coses molt senzilles i molt bé, i em pregunto com és que fent una temporada molt més discreta que la passada, la Penya va tercera.