Fa uns dies, a Barcelona van inaugurar una plaça dedicada a l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. A l’hora dels discursos, Maruja Torres va dir que caldria veure què en pensava l’homenatjat sobre l’indret que li dedicaven, perquè al Vázquez Montalbán mai li havien agradat les places dures.

Coi, a mi tampoc! D’entrada, tothom prefereix un parc amb arbres frondosos, flors i un estany amb ànecs, si pot ser. Però, ni Barcelona ni cap altra ciutat catalana és Londres. Aquí no tenim ni l’espai ni les pluges per crear i conservar un pulmó verd com el Hyde Park.

Segurament Joan Capri no se sentiria molt orgullós de tenir una plaça a Barcelona on gairebé mai hi toca el sol. Potser preferiria el carrer que té dedicat a Vallirana? I Pere Calders? A Barcelona hi té uns “jardins” amb més rajoles que flors. Li haurien agradat?

El què planteja Maruja Torres és un impossible. A Barcelona, per exemple, la normativa diu que perquè et dediquin un carrer han d’haver passat 5 anys des de la teva mort. Per definició, un homenatjat mai podrà opinar sobre el carrer o plaça que li han dedicat.

Hi ha excepcions. De tant en tant surt a les notícies que a Algecires li han dedicat un carrer a Isabel Pantoja. O que a Marbella hi ha l’Avenida Julio Iglesias. I de fet, a Barcelona també hi ha una plaça dedicada a un personatge ben viu. La confluència entre Passeig de Gràcia i Diagonal, té com a nom oficial Plaça del Rei Joan Carles I.  El Borbó té com a privilegi formar part de la llista de gent a la qual li poden dedicar un carrer en vida. Llista restringida on hi figura ell i les folklòriques espanyoles.

Dotze anys més tard, per fi puc comentar Ronda Naval sota la Boira, de Pere Calders, amb algú. Aquesta matinada, amb una banda sonora de bongos al carrer, la G. ha acabat de llegir el llibre i s’ha convertit en la segona persona que conec que se l’ha llegit -la primera sóc jo mateix.

Estic més content que un gínjol, perquè aquesta novel·la és una flaca que tinc; però sobretot perquè, com diuen els savis, discutir/compartir una obra amb algú proporciona un plaer semblant a la mateixa lectura.

I és que, massa sovint, quan hom llegeix un autor català més enllà de novetats i best-sellers, s’acaba trobant molt sol, i no té altra opció que tancar-se al lavabo i a comentar el llibre en veu alta davant del mirall: un vici solitari, com quan d’adolescents, ens masturbàvem (i em refereixo a fer-ho tancat al lavabo; no a fer-ho davant del mirall, s’entén.)