Un, dos, tres, checheché

Fullejo Musicofília, d’Oliver Sacks, i em trobo amb aquesta frase:

“El Che Guevara era un sord rítmic famós; podies veure’l ballant un mambo mentre l’orquestra estava tocant un tango.”

Sé que des del precís instant en què he llegit la frase, no podré tornar a mirar una remerita del Che sense fotre’m un panxó de riure (deixant de banda que ignoro si aquesta frase amaga algun subtext ideològic, que tot podria ser.)

Memòria

Per la Mercè de fa 3 anys van atracar a la meva àvia. La van seguir des del caixer automàtic fins al portal de casa els meus pares, quan algú va escolar-se darrere d’ella i li va clavar una empenta que la va fer caure. Va picar de cap contra uns graons.

Vam tenir l’àvia a Can Ruti durant unes dues setmanes. Va passar-se els primers dies plorant i delirant. Patia una inflamació del cervell per culpa del cop i, perdoneu que no faci servir una terminologia mèdica prou precisa, no hi tocava.

Una tarda, vaig entrar a l’habitació de l’hospital just en el moment que en el televisor emetien una notícia sobre José Antonio Camacho, l’entrenador de futbol. Durant la resta del dia la meva àvia va referir-se a mi com a “En Camacho”.

-Àvia, que està contenta? Miri qui l’ha vingut a veure!

-Sí, el Camacho. El del Madrid.

Quan la van donar d’alta, va anar a viure amb els meus pares. Tenia dificultats per caminar. A més, per preveure el risc de patir algun tipus d’epilèpsia, li donaven una medicació bastant forta, que la deixava aixafada durant tot el dia.

La recuperació era lenta, amb molts alts i baixos. En qualsevol conversa mínimament llarga queia en incoherències, repetia preguntes, confonia noms de coses i de persones.

Al cap de 8 o 9 mesos, després d’una revisió, el metge va considerar que ja no hi havia tant risc d’atacs epilèptics, i li va reduir la medicació a la meitat. Just l’endemà, l’àvia va patir una crisi profunda, va estar-se un parell de dies gairebé catatònica. Fins que un dia, es va llevar tota sola i serena i amb ganes de tornar a casa seva. Ara bé, amb una petita diferència: després de deixar la medicació, no recordava res del què havia viscut des de l’atracament fins al moment. Se li havia esborrat gairebé un any de la seva memòria només pel fet de deixar de prendre’s mitja pastilla.

El metge era del perfil tranquil·litzador, i ens deia que tot seguia el patró previst. Jo m’hauria estimat més trobar-nos amb un metge entusiasta, tipus Oliver Sacks, i que ens expliqués el misteri de la memòria amb la fascinació i l’entusiasme que ho fa en els seus llibres: “La dona que va confondre el seu nét amb el Camacho”.

I després de tot, la meva àvia ara torna a viure sola, una mica més atrotinada que abans de l’atracament, amb 300 euros menys a la butxaca. Però el que més retreu a l’atracador (eren dos: la dona localitzava les víctimes al caixer automàtic i l’home les seguia fins als portals i els clavava una empenta amb una violència gratuïta; els van enxampar a Santa Coloma de Gramenet) és que li escatimés un any de la seva vida.

Per què explico tot això?

Perquè durant tot el procés, en totes les seves fases, fins i tot les més crítiques a Can Ruti, l’àvia mai va deixar de criticar a José Maria Aznar. Enmig dels discursos més incoherents, més delirants, sempre va criticar l’Aznar. Nosaltres li dèiem que estigués tranquila, que ja no governava. Però ella repetia que aquell home ens havia fet molt i molt de mal als catalans.

Potser ni tan sols Oliver Sacks podria explicar perquè l’antipatia visceral a l’Aznar aconseguia mantenir-se intacte en un cervell tan desordenat com el què tenia la meva àvia. Però per a nosaltres era un petit termòmetre sobre el seu estat de salut: “Mentre critiqui l’Aznar, rai! El dia que en parli bé, aleshores si que serà irrecuperable”, dèiem.

Tot això m’ha vingut a la memòria en plena campanya electoral, en comprovar que els socialistes no paren de citar a Aznar en la seva publicitat, en els debats televisius… I els mitjans de comunicació d’obediència socialista presten més atenció a les declaracions de l’ex-president que a les propostes del que ostenta el càrrec.

Però, l’Aznar no està retirat? Per què els socialistes catalans estan tan obsessionats amb ell? Potser és que el José Zaragoza s’ha clavat un cop al cap? I el Miquel Iceta, també confón la seva família amb el Camacho?

Aquest cas planteja dos reptes per la medicina: el primer, estudiar el perquè l’Aznar va deixar una empremta tan forta al cervell de gent, des del PSC a la meva àvia; i el segon, aconseguir que, amb una sola píndola, el seu record desaparegui de la memòria de la gent… des de la meva àvia a, sobretot, el PSC.