Pels qui escolten Manel: a la cançó “En la que en Bernat se’t troba“, la noia que el Bernat veu per Barcelona acompanyada d’un home molt alt…
…és la mateixa noia alta i elegant que el cantant es troba una nit, amb qui fa l’amor i sobre la qual pensa que hauria estat un plaer haver-la pogut conèixer fa molt de temps? (opció G.)
O bé és una noia diferent, a la qual el cantant no ha pogut oblidar, fins i tot després d’haver conegut la noia alta i elegant que parla un castellà força estrany i sorprenent fluid? (opció J.)
Categories: musica
Etiquetat: En la que el Bernat se't troba, Manel
Ja fa uns anys, a Badalona van urbanitzar una zona entre els barris de Bufalà i Bonavista, i van dedicar els carrers a personalitats de la música del segle XX: Edith Piaff, Elvis Presley, Carmen Amaya, John Lennon i Maria Callas…
Una idea ocurrent, d’ajuntament socialista, que al principi vam celebrar. És més, amb la colla d’amics vam arribar a idea un un pla per robar la placa del carrer dedicat al de Memphis per regalar-la a un dels nostres amics (cosa que, malauradament, mai vam arribar a fer).
Però amb el temps, acabes trobant que és una impostura. En primer lloc, perquè és com jugar en una altra lliga. Les figures dels carrers veïns semblen desmerèixer: el doctor Robert mai haurà tingut le charme d’Edith Piaff; les sàtires de Guerau de Liost mai seran recitats per tanta gent com les cançons de John Lennon; ni les melodies de Frederic Mompou enganxen tant com les d’Elvis Presley.
I en segon lloc, perquè senta precedent. Si el nomenclàtor es basa en la fama dels homenatjats, acabarem veient el carrer de Bono, el passeig de Beyoncé, Madonna o la Plaça de Paulina Rubio. Posats a dignificar gèneres musicals, per què no homenatgen l’Euro-pop i dediquen un carrer als Pet Shop Boys? I els Manel, que es veu que estan de puta mare, tindran mai un carrer a Bufalà?
Acabarem substituïnt els Camps de bàsquet Pere Gol pels Playgrounds de Michael Jordan, i el carrer de Margarita Xirgu podria transformar-se pel de Penélope Cruz (amb el risc que s’acabi anomenant com a “carrer de la P.”, com si fóssim en un polígon de la Zona Franca)?
Hi ha un tipus de trajectòries biogràfiques que tan sols aspiren a rebre el reconeixement d’una Creu de Sant Jordi, una entrada a l’Enciclopèdia Catalana i un carrer dedicat a qualsevol ciutat. Si comencem a escatimar-los els honors en favor de personatges més comercials, per quina incerta glòria treballaran els prohoms de la nostra terra? No fotem!
Categories: Nomenclàtor · badalona
Etiquetat: Bufalà, Manel, Pere Gol
Com si fos una meme, tots el blogs que conec han acabat parlant tard o d’hora dels Manel.
Ara em toca a mi, remetent-me a una conversa amb el G., en què vam arribar a les següents conclusions:
1. els Manel són bona gent
2. que, quasi sense voler-ho, han fet un disc que agrada a petits, grans i al Jordi Basté,
3. però que no n’hi ha per tant,
4. tot i que per un escena tant petita com la catalana és extraordinari que discogràfiques, mitjans i públic hagin sentit la necessitat de buscar-se uns nous-Antònia-Font per animar al personal.
Resumint-ho: els Manel són un hype; cony, però són el nostre hype!
Categories: musica · reinterpretant converses amb amics
Etiquetat: hype, Manel
