Diumenge amb núvols

La G. llegeix “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré al sofà. De tant en tant, diu en veu alta: “És boníssim. Aquest llibre és boníssim.” Quan esmorzàvem, ha llegit al diari que per cada català que s’ha comprat aquest llibre, hi ha 5 alemanys que ho han fet. Jo veig a la tele com Ricky Rubio fa coses molt senzilles i molt bé, i em pregunto com és que fent una temporada molt més discreta que la passada, la Penya va tercera.

Rudy Boys

Originalment, els Rude Boys eren bandes de joves jamaicans que imitaven l’estètica dels gàngsters americans de l’època del jazz, encara que la música que a ells els agradava era l’ska.

L’estètica va arribar a Anglaterra de la mà de la immigració jamaicana, i va influir molt en el moviment skin-head dels suburbis de Londres. Pel Notting Hill pre-Lonely Planet, vagaven bandes de rude boys amb una actitud agressiva i arrogant.

El 1979, The Clash publica la seva obra mestra, London Calling, i hi inclouen una evocació d’aquells anys a Rudie Can’t Fail. Un diàleg entre uns pares que recomanen al Rudie que no pot anar amb aquests aires per la vida i que hauria de buscar una feina, etc. I Joe Strummer i els seus responen que els rude boys no han nascut per a ser servils.

Ni la Badalona del 2008 és el Londres convuls dels 60 (temps al temps), ni els nois als quals em refereixo són violents i perillosos (però sí arrogantment joves). A més, el ritme que ells ballen no és ni el jazz ni l’ska, sinó el R’N'R.

Però potser perquè arreu sempre hi ha individus que han nascut amb algun propòsit (encara que sigui acabar jugant a Portland), que no m’he tret aquesta cançó del cap en tot el cap de setmana.

Perdoneu que sigui tan abrandat, però és que a casa som molt de la Penya…