“Els catalans som uns imbècils, però no per això hem de deixar de ser catalans; el que hem de deixar de ser, és imbècils.”

Joan Sales a Mercè Rodoreda; Cartes Completes (1960-1983)

A les tauletes de nit se’ns han acumulat homenots: Palau i Fabre, Josep Maria Planes, Josep Maria de Sagarra, Joan Sales… Sembla com si estiguéssim fent-nos la nostra pròpia MOLC.

Jo llegeixo les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, i trobo un fragment que en 3 paràgrafs dibuixa el revers del Soldados de Salamina, però sense heroi (a la novel·la del Cercas hi havia heroi; perdedor, però heroi al capdavall):

“A l’Escola de Guerra vaig conèixer els primers dies un home jove, menut, esprimatxat, amb cara de bona persona, sense fel ni malícia. Era pare de família i sempre ens parlava del seu fill i de la seva dona i de com desitjava que ‘tot això’ s’acabés per tornar a dedicar-se exclusivament a la seva felicitat. Un dia van sortir a la conversa les tristament famoses ‘patrulles de control’; ja saps que a l’Escola de Guerra ningú les pot sofrir ni veure; fins aquells companys nostres que són de la FAI (que alguns n’hi ha, perquè es veu que a la FAI hi ha una mica de tot), les odien, i els adjectius més educats que són els de caníbals i covards. L’homenet callava i assentia, amb una certa tristesa que ens va cridar l’atenció. A l’últim, obrí la boca:

-Jo he estat de les patrulles de control. Un dia vam detenir un capellà: un vellet trempat, que no havia fet mal a ningú. Ell i jo ens vam fer amics; vam estar garlant tota una tarda. A la nit, els dirigents van acordar que ens faríem a la sort qui el mataria. La rifa em va tocar a mi. Vaig baixar al soterrani, vaig aclucar els ulls, vaig disparar… ¡Ah, mai més! Prefereixo que em matin a la guerra.

És d’aquells que aleshores que Toledo caigué en mans dels feixistes no volgué esperar més i hem sabut fa poc que ha mort al front de Madrid.

¿Què sabem de la vida dels altres? ¿I de la nostra?”