Cap a les 11 de la nit, baixo des del barri de la Salut al barri del Joier.
La calor és enganxosa i la gent fa vida als balcons, perquè els ventiladors no donen a l’abast i perquè a la tele només hi ha substituts. He de caminar pel mig del carrer perquè cauen cascades d’aigua dels balcons: aprofitant que ja no hi ha el decret de sequera, la gent aboca rius sencers a les plantes.
Es té notícia que en alguns testos hi està creixent posidònia.
El carrer Escorial és un lloc de pas d’ambulàncies i Busos Turístics. Un limes gracienc, que obre les portes a un barri de transició, desdibuixat. Al nord del carrer, una font i unes cases tan antigues com lletges, resisteixen qui sap si tan sols per justificar el perquè la Rodoreda dedicà una novel·la a l’indret.
Potser per ser un carrer perifèric del nucli gracienc, dues de les majors joies del barri són gairebé desconegudes. En primer lloc, l’orxateria Sirvent: que sembla que no volen tenir res a veure amb la homònima orxateria del carrer Parlament, però en aquest cas, el nom fa la cosa. El segon, Discos 100, que alguns consideren la millor botiga de discos de Barcelona (si és que això, en plena era Ipod, significa alguna cosa.)
Així, aquest agost asiàtic i urbà (per imperatiu mèdic), a la terrassa, tinc el bigoti blanc d’orxata, mentre a la mini cadena sona Christine’s Tune dels Flying Burrito Brothers. Gram Parsons, de personalitat adictiva, si hagués provat l’orxata, també s’hi hauria enganxat…
Categories: Barcelona
Etiquetat: discos 100, Flying Burrito Brothers, Gràcia, orxata
La Muerte ja ha estat desallotjada. I les motos estan intactes. I jo, que tant he malfiat…
Ahir, al vespre, unes 200 persones van passar per sota el balcó. En un bàndol, pancartes, algunes caputxes, pares amb criatures, motxilles pesades, parelles agafades de la mà, un paio sacsejant tímidament un contenidor, alguns petards… i a l’altre banda, 5 furgonetes de Mossos a Torrent d’en Vidalet, 5 més a Escorial, i policies secretes per tot el barri (que tan secrets no deuen ser si fins i tot jo els detectava).
Aquest matí, podies seguir el rastre de l’ensopida rua rastrejant les pintades amb proclames incendiàries que s’iniciaven al carrer Congost, i es perdien Torrent de l’Olla avall. Aquest vespre, les sempre eficients brigades de l’Ajuntament les havien esborrat totes.
Potser pensen que si les esborren ràpidament, els okupes no trobaran el camí per tornar a casa seva. Casa seva, que al capdavall, deu ser casa de tots.
Avui s’ha de desallotjar una casa ocupada del barri, La Muerte, i les parets dels carrers estan plenes d’aquests cartells.
Pur western.
- Ocupació de territori verge per establir comunitats autogestionades.
- Establiment d’un codi ètic i moral al marge de la llei.
- Legitimació de la venjança com a instrument per restablir la justícia.
- Etc.
No sé vosaltres, però el lema de la trobada no em fa pensar que tot plegat sigui una concentració amistosa. Per això, la Gemma i jo fa dos dies que tenim un ull a la finestra, perquè després de molts quilòmetres, tenim certa estima per la moto, i per res del món la voldríem veure enmig de dos focs. No cal que una Scoopy carbonitzada sigui el preu a pagar per la mort de la Muerte.
I cada cop que surto al balcó i escruto el carrer de dalt a baix, intento evitar incloure els okupes a a la categoria mental de col·lectius amb objectius legítims però que per alguna raó o altre, no acaben de convèncer-me.
Com les organitzacions que defensen l’alletament matern, per entendre’ns.
|
