Poble

Foto feta per Quim Obrador

Fa un any vam ser a Buenos Aires. Un diumenge, tornàvem de fer un asado a un poble dels afores, Ingeniero Maschwitz. Tornàvem amb taxi per l’autopista, i vam arribar a un peatge.

I estàvem esperant al nostre carril (una cua normaleta, com la de qualsevol peatge), quan un crescendo de clàxons va incendiar l’indret. Un a un, tots els cotxes, inclòs el taxista, es van posar a tocar les botzines.

No eren tocs de clàxon de català emprenyat. Eren d’argentins emprenyats, que com bé sabeu, són els qui van inventar la cacerolada: poca broma. Allò era el més semblant al judici final que hauré viscut mai. En tot això, es van obrir totes les barreres, tots els cotxes van arrencar a tot drap i vam passar el peatge sense pagar.

El Quim Obrador, va veure la nostra cara d’alarma:

“Acabeu de viure el bocinazo!”.

El bocinazo és una mesura de defensa del conductor. La norma diu que un conductor no pot passar-se més de 3 minuts des de que arriba a una de les fileres del peatge fins que paga. Si el temps d’espera és superior, la concessionària ha d’aixecar les barreres…

Es clar que feta la llei, feta la trampa. Si el límit són 3 minuts, 30 segons d’estar aturats, els conductors comencen a fer sonar els clàxons per presionar els del peatge. I el més sorprenent és que tenen èxit. Aquí, amb 20 quilòmetres de retencions, o truca un conseller, o ningú aixeca la barrera!

Conclusions?

En primer lloc, l’anècdota demostra que els catalans hauríem d’aprendre a protestar de debò. Els tocs de clàxon a Martorell o a Mollet són propis d’aquella gent que es passa el dia remugant en veu baixa però mai acaba de dir en veu alta el què pensa.

En segon lloc, l’anècdota demostra que els argentins cedeixen fàcilment pel clam del poble. Una mesura prou raonable com la d’aixecar les barreres del peatge, perd el sentit si es fa als 30 segons! Es comença així i s’acaba posant a Maradona de seleccionador.

I en tercer lloc, l’anècdota demostra què fàcil és fer el turista durant 15 dies per un país, i tornar-ne carregat de conclusions de pa sucat amb oli.

Boca, avui fa un any

Deixar-se guiar

El passat mes de novembre, vaig visitar Argentina. El Quim Obrador, guia acreditat, ens va imposar una visita obligada: ni la Casa Rosada, ni el mercat de San Telmo, ni una punyetera sala de Tangos. Ni tan sols l’estadi de Boca. L’excursió imprescindible va ser anar a veure en directe el programa de ràdio d’Alejandro Dolina.

“Dolina? Una institución.”, m’havia dit la Melina, la nostra veïna argentina.

I em va passar un llibre curiós, un inventari de personatges irreals i llegendes que transcorren al barri de Flores. Parlant de la categoria de los Refutadores de Leyendas, Dolina escriu:

Alguien les dice: “En Flores hay un joven que vuela. Se llama Luciano”. Ellos, en lugar de mirar al cielo, se ponen a razonar implacablemente. “Los hombres no vuelan. Luciano es un hombre. Luego, Luciano no vuela.” Los Refutadores de Leyendas no se limitan a demostrar que el mundo es razonable y científico, sino que también lo desean así. (Éste es seguramente su peor pecado.)

I jo afegeixo que:

1. Més trist és desitjar un món on els homes volin, però tenir una ment només preparada per negar-ne la possibilitat.

2. Més meritori és tenir una ment preparada demostrar que el món és raonable i científic, però alhora, ser un creador inesgotable de llegendes i posar-se a volar, com el Luciano del barri de Flores.

I aquí és on he entès perquè al Quim li agrada tant el Dolina.

* Pels qui el conegueu, pagueu els 1,20 € per veure el vídeo del Quim. S’ho val.