Divendres passat, al matí, al pati interior de l’illa se sentia un nen cantar “Copa, Lliga i Champions!” ad infinitum. Una estona més tard, des del balcó estant, sentia com un nen, des de dintre del cotxet, cantava: “Oh le le. Oh la la, ser del Barça és lo millor que hi ha”. I, ja al damunt de la moto, a Muntaner amb Madrazo, creuava un grup de nens de guarderia, d’aquells que van pel carrer agafats a una corda com una corrua d’esclaus del Mississippí, que, en comptes d’entonar un espiritual negre, bramaven: “Blaugrana al vent. Un crit valent. Tenim un nom, el sap tothom: Barça! Barça! Baaaarça!!”
Potser als pares d’aquests hooligans prematurs els farà gràcia (igual que els fa gràcia que pronunciïn bé la paraula ‘papallona’ o que la pronunciïn malament); però a mi, veure que el cançoner infantil clàssic està essent substituït per càntics culers em produeix cert desassossec: el mateix que quan penso en el futur del català; o quan passo per davant d’un cibercafè ple d’adolescents; o escolto un periodista de TV3 parlant de bàsquet. I algú em dirà apocalíptic o determinista, però em temo que l’única cosa de profit que faran aquests nens a la vida és facilitar la feina als guionistes dels programes de zàpping del futur.
Clar que els dos discos més ratllats de la meva infantesa tampoc han tingut trajectòries molt edificants: un es va suïcidar, i els altres es van passar al costat fosc de la força. I aquí estem, mantenint les formes.
