Divendres passat, al matí, al pati interior de l’illa se sentia un nen cantar “Copa, Lliga i Champions!” ad infinitum. Una estona més tard, des del balcó estant, sentia com un nen, des de dintre del cotxet, cantava: “Oh le le. Oh la la, ser del Barça és lo millor que hi ha”. I, ja al damunt de la moto, a Muntaner amb Madrazo, creuava un grup de nens de guarderia, d’aquells que van pel carrer agafats a una corda com una corrua d’esclaus del Mississippí, que, en comptes d’entonar un espiritual negre, bramaven: “Blaugrana al vent. Un crit valent. Tenim un nom, el sap tothom: Barça! Barça! Baaaarça!!”
Potser als pares d’aquests hooligans prematurs els farà gràcia (igual que els fa gràcia que pronunciïn bé la paraula ‘papallona’ o que la pronunciïn malament); però a mi, veure que el cançoner infantil clàssic està essent substituït per càntics culers em produeix cert desassossec: el mateix que quan penso en el futur del català; o quan passo per davant d’un cibercafè ple d’adolescents; o escolto un periodista de TV3 parlant de bàsquet. I algú em dirà apocalíptic o determinista, però em temo que l’única cosa de profit que faran aquests nens a la vida és facilitar la feina als guionistes dels programes de zàpping del futur.
Clar que els dos discos més ratllats de la meva infantesa tampoc han tingut trajectòries molt edificants: un es va suïcidar, i els altres es van passar al costat fosc de la força. I aquí estem, mantenint les formes.
6 respostes fins ara
Louise // Juliol 14, 2009 a 2:43 pm |
És una llàstima que aquí on sóc ara no estigui disponible l’Spotify-versió gratuïta, però no em puc estar de dir que en Xesco Boix i la Trinca també van ser els meus ídols musicals infantils. Del Xesco trobo especialment entranyable l’Abiyoyo, i de la Trinca, no presumiré ara de poder cantar als 7 anys “l’IVA fet fàcil”, però sí que cantava (sense entendre el contingut i possiblement segmentar correctament les paraules) “Masacre i aniquilació” o “Visca tot el diccionari!”. Ostres, tot plegat em recorda que se m’ha passat el termini per fer la declaració de la renda… verdammt! Pot ser que m’estiguin afectant les trajectòries poc edificants dels meus ídols musicals infantils? O ho puc atribuir al fet que després em passés a les cançons xirucaires i a Sangtraït?
Thelma // Juliol 15, 2009 a 11:40 am |
Jo de petita cantava “no ve d’un pam, no ve d’un paaam, dubidubidubà” i us asseguro que tampoc no tenia ni idea de què estava cantant!
senyorventura // Juliol 16, 2009 a 9:24 am |
Que, després de tot, Thelma i Louise estiguin escrivint en aquest blog, és el desenllaç de la pel·lícula més inesperat…
J // Juliol 18, 2009 a 12:27 pm |
No n’hi ha per tant, Ventura. De fet, quan era un marrec, amb els meus amics d’escola, cantàvem: “Volem l’Estatut… i no passar per un embut”. I després de 30 anys… continuem igual: passant per l’embut.
defak // Juliol 26, 2009 a 10:25 am |
I els seus pares encara no han despenjat les banderetes blaugrana des balcons…
senyorventura // Juliol 26, 2009 a 6:52 pm |
J, qui diu que els nens no s’interessen per la política?
defak, cert, això de les banderes fa patir: arribarà la temporada dels Pares Noel penjant de les baranes, i als balcons de Catalunya no s’hi cabrà…