M’he acostumat a veure els partits de bàsquet per la tele amb el so abaixat. Els locutors de La2 són avorrits; els del 33, irritants. En comptes d’escoltar-los, poso música. Aquest curs he vist els partits de la Penya amb l’aleatori de l’Ipod posat, cosa que no desentona amb la temporada erràtica de l’equip.
En canvi, fa unes setmanes vaig seguir un FCBarcelona – Real Madrid CF de bàsquet amb Robert Plant i Alison Krauss de fons, un duel musical amb categoria de clàssic; i on m’importa un rave qui guanya o qui perd: sempre hi surto guanyant jo.
En el futbol, tres quarts del mateix. Els de ràdio i televisió, cada cop més autocomplaents, competeixen per qui inventa una rima o joc de paraules més original per celebrar els gols. Què n’és d’avorrida, la gent enginyosa.
Diumenge, la G. i el T. es van posar a veure el Mallorca-Barça per la tele (mentre jo estenia la roba a la terrassa: signe de la crisi de la masculinitat?), mentre el Wah Yeah dels Antònia Font de fons. Tot i que, veient el partit sencer, hauria estat més pertinent que escoltessin Patxanga?
Ara em posaria a mirar un Pamesa València – FCBarcelona, però no en tinc ni idea de què posar-me de fons…
Cap resposta fins ara
Encara no hi ha comentaris... Engega la discussió tot emplenant el formulari.