El virus comença a remetre, però el videoclub s’ha alegrat de no tancar aquest agost: “Una història de Brooklyn”, “The Office”, “There will be blood”, “Los viajes de Sullivan”, “28 days later”…
Però les bones històries també les tenim al pati del cibercafè: les escoltem des de la terrassa estant, amb la complicitat de les branques d’una figuera.
Al migdia, una jove cubana truca a la seva mare: què lluny els temps en quan no en tenia ni per un cafè. Havia hagut de demanar 100 euros a un parent, també cubà, que s’havia fet l’orni. Ara és diferent: té tres feines. La de l’hospital, l’ha aconseguida gràcies a un home, un gerent, que la duu com una reina. Menja que no t’ho pots imaginar. Fins i tot li paga les targetes de metro! No es pot queixar de res. Només, que si tingués la nena aquí, amb ella…
No és quan la mare li retreu potser certa vida dissipada que intuïm el segon drama: “Yo necesito ver gente, amigos, hablar… Yo no puedo vivir instalada en la soledad como tu, mamá.”
A la tarda, una argentina parla amb el seu pare, “viejo tarao”, a través de l’Skype. Li explica que el seu nòvio, suec, ha vingut dos dies a Barcelona. N’està molt enamorada: “Yo lo abrazo, le beso, me muevo, me rio. Él no es así: es frío, nórdico. Pero le encanta mi carácter; por eso nos complementamos.”
Ella vol anar a Suècia: “Lo podría ayudar en su estudio. Hace webs para que la gente que se conecta a páginas de juegos en línia. Como un facebook de jugadores.” El problema són els diners, els permisos… Per això, la mare del nòvio ha escrit una carta al consolat suec de Barcelona explicant que quan la noia va visitar-los a Suècia, va omplir-los la casa de llum i d’alegria; ara, que ja no hi és, viuen acompanyats d’un buit. “Che, viejo, si lo leía y casi me pongo a llorar”.
Tan ell com ella, es volen casar abans de 5 anys (ella en té 33, i no vol fer tard). “Si voy, pondré a prueba mi capacidad de superación: aprender sueco, aprender de Internet, el clima…” Però el “viejo tarao” s’ha afartat del delay i continuen la conversa a través del xat escrit.
La primera història, més que telefilm veneçola, és com si haguéssim llogat una pel·lícula trista, del Kaurismaki. O del primer Jarmusch amb banda sonora de Tom Waits.
La segona, com si haguéssim tingut a les mans una comèdia dramàtica (podria ser sueca o argentina, però també danesa o canadenca), de com els bons sentiments acaben redimint la gent sola. La pel·lícula que sempre t’acabes trobant als Verdi al mes d’agost.
