Standing ovation

Alguns aplaudien a Mavis Staples.

Altres, aplaudíem a l’Oriol, el Jordi i el Guillem.

Boom!

Escoltat a l’Heliogàbal:

“Entra algú més amb un mocador palestí al coll, i ens cau un coet del Tsahal al damunt.”

Deixar-se guiar

El passat mes de novembre, vaig visitar Argentina. El Quim Obrador, guia acreditat, ens va imposar una visita obligada: ni la Casa Rosada, ni el mercat de San Telmo, ni una punyetera sala de Tangos. Ni tan sols l’estadi de Boca. L’excursió imprescindible va ser anar a veure en directe el programa de ràdio d’Alejandro Dolina.

“Dolina? Una institución.”, m’havia dit la Melina, la nostra veïna argentina.

I em va passar un llibre curiós, un inventari de personatges irreals i llegendes que transcorren al barri de Flores. Parlant de la categoria de los Refutadores de Leyendas, Dolina escriu:

Alguien les dice: “En Flores hay un joven que vuela. Se llama Luciano”. Ellos, en lugar de mirar al cielo, se ponen a razonar implacablemente. “Los hombres no vuelan. Luciano es un hombre. Luego, Luciano no vuela.” Los Refutadores de Leyendas no se limitan a demostrar que el mundo es razonable y científico, sino que también lo desean así. (Éste es seguramente su peor pecado.)

I jo afegeixo que:

1. Més trist és desitjar un món on els homes volin, però tenir una ment només preparada per negar-ne la possibilitat.

2. Més meritori és tenir una ment preparada demostrar que el món és raonable i científic, però alhora, ser un creador inesgotable de llegendes i posar-se a volar, com el Luciano del barri de Flores.

I aquí és on he entès perquè al Quim li agrada tant el Dolina.

* Pels qui el conegueu, pagueu els 1,20 € per veure el vídeo del Quim. S’ho val.

Els Ipods dels nostres pares

Tarda escoltant els singles que vaig robar a ma mare.

De “Que se mueran los feos” a “Cal que neixin flors a cada instant”. De “Mamy Blue” a “L’àguila negra”. De “Ticket to ride” a “Botifarra de pagès”.

El pas decisiu del yeye a la Nova Cançó.

I em pregunto: i d’aquí 30 anys, què faran els nostres fills? Ens pendran l’Ipod i pitjaran l’aleatori?

S’emocionaran?

Un tema inèdit

No deixa de sorprendre’m el culte que es professa vers Joan Miquel Oliver entre alguns cercles de modernor barcelonina (modernor de paper pintat, com el de l’esquerra de la fotografia.)

No és que ell no hagi fet mèrits (que n’ha fet molts), sinó que per a mi és tota una novetat que des del cosmopolitisme barceloní tingui com a gurú un mallorquí que canta en català.

M’agrada, però se’m fa estrany.

La foto és de la presentació del seu nou videoclip llibre i d’algun tema inèdit a l’Heliogàbal. Era un acte privat, però la Gemma i jo ens hi vam colar sense pretendre-ho, i vam acabar asseguts a primera fila: vam notar la mirada dels seus adeptes es clavava als nostres clatells com pals de pirulins i piruletes.

Notes musicals

DO – Dijous passat, al concert de Watermelon Slim al Teatre Zorrilla de Badalona.

A.: Heu vist que el País promociona el disc de Justin Townes Earle?

B.: Ja els val. Al concert de Madrid només van pagar entrada 7 persones.

A.: Un d’ells devia ser el crític del País.

B.: Aquests no solen pagar entrada.

RE – Divendres, llegint una entrevista a Nick Cave al Mojo, on li pregunten si mai ha conegut a Bob Dylan.

He came over me at Glastonbury and shook my hand and said, “I really like what you do.” So I said, “I really like what you do, too.” And that was that! Then it turned into a shoe-staring contest. Some things you’re not prepared for, and that was one of them.

MI – Dissabte tarda, mirant els extres del CD de London Calling de The Clash.

MANAGER: La revista Rolling Stone va considerar London Calling el disc més important dels 80. Va ser genial i molt afalagador. Van trucar a Joe [Strummer] i li van preguntar: “Què et sembla? És el disc més important dels 80.” I Joe va respondre: “Perfecte. Però em pensava que s’havia publicat el 1979.”

LA – Dissabte nit, a Shine a light, el concert dels Stones gravat per Scorsese:

ENTREVISTADOR: Qui és millor guitarrista, Ron Wood o tu?

KEITH RICHARDS: En Ron dirà que ell és millor. Però jo sé la veritat: els dos som bastant dolents. Però junts, valem per 10.

SI – Dimecres, llegint un comentari clarivident de la Maria Torralbo al bloc d’en Martí.

T’hi fixes que en aquests documentals de grans estrelles sempre surt la dona que el cuida? En canvi, quan les estrelles són elles, el què surt és el macarra de torn que les maltractava. Billie Holiday, Tina Turner,… Darrere un gran home sempre hi ha una gran dona, però darrere una gran dona sempre hi ha un fill de puta.

Nota: FA SOL no han estat inclosos perquè avui no en fa.

Mavis

A la meva feina perden el cul per l’Amy Winehouse. Tant, que fins i tot s’han comprat el CD.

“Sents la veu i podries estar escoltant alguna cantant mítica, tipus Aretha Franklin o Billie Holiday.”

Doncs haver-te comprat un disc de la Holiday, no et fot.

(o una entrada pel concert de la Mavis Staples, per exemple)