Un vespre fan un programa amè, distès, dinàmic, on hi passen moltes coses i ha de fer riure. Em disposo a veure’l, perquè hi tinc amics que hi treballen i quan em pregunten que què em sembla no sé què dir-los i tinc la sensació que faig un mal paper.
Mentre espero que comenci, m’entretinc amb el portàtil i el YouTube. La navegació erràtica em duu a descobrir late-shows americans dels anys 70, on feien entrevistes de 30 minuts a músics que avui serien considerats underground. Entrevistes que no són interrompudes per cap vídeo, per cap test ni per la intervenció de cap col·laborador graciós ni imitador.
I finalment, acabo descobrint aquesta perla televisiva dels anys 50.
Quan aixeco la vista, el programa que estava esperant veure, ja s’ha acabat.
Algú dirà que el meu vespre és l’enèsim exemple de que la televisió desapareixerà vençuda per un mitjà més modern com és Internet. Potser sí. Però, aleshores, perquè em vaig passar tota la nit mirant programes de televisió antics?
Cap resposta fins ara
Encara no hi ha comentaris... Engega la discussió tot emplenant el formulari.