Ventura Public Works

“Cada nit del món, sempre hi ha un home insomne, al seu llit, que fuma i ho sap tot”, escriu Valentí Puig a “La gran rutina”.

Jo no sóc tan ambiciós (no fumo), però una nit d’ulls oberts de la setmana passada, a les 5 del matí, em va venir a trobar aquesta revelació, com una epifania:

“És insostenible que el tendal de la terrassa estigui subjectat amb cordills. Dins d’algun armari encara devem tenir unes brides de plàstic, molt més resistents i segures. Demà les buscaré.”

Des d’aleshores, aquestes nits ventoses les dormo molt més tranquil.

No sé si té a veure amb l’infantilització de la societat, l’adolescència eterna, etc, però avui he anat a l’FNAC i m’he adonat que la secció de música va perdent terreny a favor de les joguines i els gadgets.

A la cua per pagar, les 5 persones d’un mateix grup s’han comprat cada una d’elles un exemplar del llibre de Quim Monzó “Mil Cretins”.

Joan Miquel Oliver, d’humor surrealista, titula “Live in Paris” el seu directe gravat en un teatre de Palma.

I un altre de la corda, Albert Pla, té el “Veintegenarios en Alburquerque”, títol triplement fraudulent: el disc no era gravat a Alburquerque, ni tan sols era un directe, i al cantant ja li hauria agradat tenir 20 anys quan va gravar-lo.

Per això em fascina que, sense la més mínima ironia, un festival de música que té lloc als afores de Madrid es digui, pomposament, Rock in Rio.

Crec que supera l’any que el Rally París-Dakar anava de Marsella a Xarm el-Xeic.

* Post escrit des del meu propi PC, a casa.

Ei, no és res personal. I en aquest tema, sóc menys bel·ligerant del què sembla.

Però és que ahir em van trucar del servei tècnic on tinc l’ordinador perquè els confirmi exactament quin problema té la màquina.

Els responc que no s’engegava. No donava senyal. Ni tan sols s’encenia el pilot vermell.

L’home em diu que porten una setmana encenent-lo i apagant-lo (maca, l’imatge) i no ha fallat cap vegada. Que funciona perfectament i que abans de canviar cap peça, prefereixen tornar-me’l, per comprovar que a mi també em funciona.

Misteris a banda, al final resultarà que, de fet, els PC’s no s’espatllen.

Al PopArb, un arqueòleg del yeyé català en vinil (Dj Phil Musical) conviu amb els que endollen un Mac a l’escenari (Linn Youki)*.

Un aspirant a representar Espanya a Eurovisión (La Casa Azul) toca el dia abans que un místic solsoní musiqui el poeta nacional del XIX (Roger Mas)**.

Els qui el divendres eren públic, dissabte pugen a l’escenari i viceversa (alguns pugen i baixen durant un mateix concert). Hi ha pares que es belluguen pel recinte de la mà dels fills. I per alguns racons, “la droga hi corre de sota mà”.

El poble està pres per barcelonins, però la lentitud s’encomana. I l’únic cambrer que et serveix en menys de 20 minuts, és marroquí i parla un català de (teatre de) guerrilla.

Tot plegat, d’una anormalitat improvable.

* El Mac es va penjar en directe 3 cops. No és broma.

** El solsoní Roger Mas musica Verdaguer. Els Mishima, de la Barcelona burgesa, ho fan amb Maragall. Que fos al contrari, seria demanar massa, no?

Més de la meitat de les visites que m’envia el Google vénen cercant informació sobre La Banda Municipal del Polo Norte. I sovint, aquestes visites arriben els dies posteriors a algun concert de la banda (com a teloners de James, al Razz; o amb Mishima, obrint el Diba, per exemple).

Aquest cap de setmana toquen al PopArb. Per tant, no seria d’estranyar que dilluns, dimarts o dimecres, algú caigui per aquesta pàgina buscant-ne alguna cosa.

Aquest és el meu post per satisfer aquesta demanda.

1. no puc actualitzar el blog sinó és a la redacció

2. no puc tocar el piano (vaja, teclat midi)

3. no puc baixar-me partits de la Penya dels anys 80 per l’E-mule

4. no puc endur-me la feina a casa

5. no puc llegir-me els meus blogs preferits cada dia, al matí, assegut a la galeria

6. no puc robar el wifi als veïns

Etc.

A les tauletes de nit se’ns han acumulat homenots: Palau i Fabre, Josep Maria Planes, Josep Maria de Sagarra, Joan Sales… Sembla com si estiguéssim fent-nos la nostra pròpia MOLC.

Jo llegeixo les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, i trobo un fragment que en 3 paràgrafs dibuixa el revers del Soldados de Salamina, però sense heroi (a la novel·la del Cercas hi havia heroi; perdedor, però heroi al capdavall):

“A l’Escola de Guerra vaig conèixer els primers dies un home jove, menut, esprimatxat, amb cara de bona persona, sense fel ni malícia. Era pare de família i sempre ens parlava del seu fill i de la seva dona i de com desitjava que ‘tot això’ s’acabés per tornar a dedicar-se exclusivament a la seva felicitat. Un dia van sortir a la conversa les tristament famoses ‘patrulles de control’; ja saps que a l’Escola de Guerra ningú les pot sofrir ni veure; fins aquells companys nostres que són de la FAI (que alguns n’hi ha, perquè es veu que a la FAI hi ha una mica de tot), les odien, i els adjectius més educats que són els de caníbals i covards. L’homenet callava i assentia, amb una certa tristesa que ens va cridar l’atenció. A l’últim, obrí la boca:

-Jo he estat de les patrulles de control. Un dia vam detenir un capellà: un vellet trempat, que no havia fet mal a ningú. Ell i jo ens vam fer amics; vam estar garlant tota una tarda. A la nit, els dirigents van acordar que ens faríem a la sort qui el mataria. La rifa em va tocar a mi. Vaig baixar al soterrani, vaig aclucar els ulls, vaig disparar… ¡Ah, mai més! Prefereixo que em matin a la guerra.

És d’aquells que aleshores que Toledo caigué en mans dels feixistes no volgué esperar més i hem sabut fa poc que ha mort al front de Madrid.

¿Què sabem de la vida dels altres? ¿I de la nostra?”

Caldria una jornada (o una setmana sencera) en què botigues, bars i tots els establiments comercials ensenyessin els preus altre cop en pessetes, per recordar-nos què paguem per les coses.

Així, potser veuríem que pagar 1.197,98 pessetes per tres cerveses en un bar de la Plaça Virreina (i ni tan sols a la terrassa, sinó a la barra) és una estafa cool.

En un dia de pluja és fàcil saber a quin pis hi viu gent del país i a quin pis hi viuen estrangers.

Estrangers, que no coneixen Tomàs Molina ni Mònica López; que no llegeixen les previsions dels diaris nacionals; que mai s’han deixat fascinar per l’action painting animat del Servei de Meteorologia de Catalunya; i que continuen aferrats a la idea que a Barcelona hi fa sol tot l’any i que la pluja hi és estranya.