Ventura Public Works

Apus apus

Juliol 7, 2009 · 5 Comentaris

1. Aquest diumenge, vam trobar un ocell arraulit rere un test de la terrassa. En agafar-lo, vaig notar la seva respiració accelerada. Aletejava amb força, però no aconseguia alçar el vol. I tampoc semblava tenir les potes trencades, tot i que només s’arrossegava per terra.

2. Un ocell que ni camina ni alça el vol no té gaire futur. Per això, quan la G. va formular pregunta en veu alta: “I què en fem?”, vaig proposar deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, perquè sovint és davant d’un perill imminent quan hom extreu el millor de sí.

Però la G. ja li havia agafat carinyo, i li va fer lloc dintre d’una capsa de sabates, acotxat entre paper. Jo li vaig preparar un bol amb aigua amb sucre i li vaig tallar una mica de pernil dolç. El pernil dolç el va ignorar, ingrat. I quan vaig atansar-lo al bol, l’únic que vaig aconseguir és fer-lo caure a dintre. La G. el va rescatar. Almenys ara sabíem que no era una espècie aquàtica.

3. Els de ciutat, quan ens trobem amb un ocell a la terrassa, consultem internet. La Generalitat ofereix consells molt recomanables com posar-lo dintre d’una caixa (correcte) i donar-li begudes isotòniques (variant evolucionada de l’aigua amb sucre). No en som conscients, però migrar de l’Àfrica a l’Àrtic, esgota.

També recomana portar-lo al centre de recuperació de fauna més proper. En el nostre cas, significava arribar-se a Santa Perpètua de la Mogoda, que no és un poble que formi part dels nostres destins dominicals preferits. L’alternativa era trucar a un telèfon dels serveis territorials de Medi Ambient que, evidentment, no està actiu els diumenges.

4. Davant la perspectiva de passar-se un diumenge sencer cuidant d’un ocell, potser el millor és saber-ne el nom i els seus hàbits i costums, perquè res t’agafi desprevingut.

La G. va especular que potser era un ballester, cosa que a mi em va sorprendre, perquè de la mitja dotzena de noms d’ocells que sabem diferenciar els urbanites (colom, gavina, pardal, mussol, lloro, albatros i para de comptar) no és el més habitual que un d’ells sigui els ballester.

El Google Imatges, que coneix força més espècies d’ocells que dos urbanites, va mostrar-nos que els els ballesters tenen el ventre blanc, i no era el cas.

Jo vaig insinuar que potser era un falciot, perquè em sonava que a diferència de les orenetes, els falciots tenen el ventre negre, igual que el nostre ocell (més endavant, descobriríem que les deduccions eren encertades, perquè ballesters, orenetes i falciots estan tots més o menys emparentats; però tot va ser pura xamba, perquè en aquell moment, les nostres suposicions es basaven en la ignorància més profunda).

5. Epifania! El Google Imatges ens ho ha deixat clar: era un falciot. I fent més recerques, vam trobar la pàgina del Grup Ornitològic de Sants, que amb un sol paràgraf, molt més savi del què pot semblar a primer cop d’ull, ens va il·luminar:

“[els falciots] Són grans planejadors i per tal d’arrancar el vol els hi cal deixar-se caure al buit, si aterrisent a terra són incapaços de caminar, s’arrosseguen, ni de tornar-se a aixecar. Molts cops quan abandonen el niu o per una tempesta estiuenca cauen i moren. Si és el cas i podem collir-los tant sols tenim que empentar-los enlaire i els haurem salvat la vida.”

6. Costa negar-se a la temptació d’esdevenir un heroi, si l’esforç que et demanen és tan petit. Un gest ètic i estètic. Malgrat tot, jo continuava preferint deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, que veure com s’esclafava contra el terra. D’acord que bellugava les ales, però… i sí en una hi tenia un esguinç? I sí no era un falciot? Preferia contribuir a la seva mort passivament que no activament.

Però la G. s’havia proposat salvar l’ocell i va sortir al balcó. Aquí m’hi vaig negar jo, perquè a les 11 del matí, molts pares i mares porten els seus nens a jugar a la Virreina, i no volia ser el responsable que hi hagués un nen gracienc que tota la vida recordés aquell matí de diumenge en què queien ocells del cel.

Ho vam provar a la mateixa terrassa. La G. es va enfilar al capdamunt d’una escala i jo em vaig plantar a sota, amb un pareo obert, per recollir el falciot si la trajectòria no era l’esperada.

I la trajectòria no va ser l’esperada. Les plantes creixen i l’ocell no tenia gaire recorregut sense trobar obstacles. El falciot va anar a topar contra esclafar-se contra la tanca que separa les terrasses. Al terra, continuava movent les ales i arrossegant-se: no hi havíem perdut tant.

7. Necessitàvem un lloc amb més alçada. És difícil deixar-se caure al buit des d’un principal. Jo proposava agafar la moto i anar fins al Turó de la Rovira: donaria de més transcendència el gest, amb la ciutat als  peus. Com que la G. no estava per hòsties, vam decidir pujar al terrat de l’edifici.

Vaig picar a la Carmeta, la veïna, i li vaig explicar que necessitava la clau del terrat, perquè volíem llençar un ocell des de certa alçada. No va fer gaire preguntes més i me la va donar.

Vam pujar al terrat. Fotia un sol rotund. I ni una sola ombra. Es veia el Turó de la Rovira, allà dalt. La terrassa, allà baix. La G. tenia el falciot a la mà. I va tirar l’ocell enlaire..

I el falciot, va començar a aletejar mentre emprenia una trajectòria clarament descendent. Va sobrevolar els patis interiors mentre agafava velocitat. I uns metres més enllà, va passar entre dos edificis i el vam perdre de vista just quan començava a fregar amb el seu ventre no blanc les capçades dels arbres de Torrent d’en Vidalet.

8. Vam baixar corrents al carrer. Vam mirar per les voreres, als escocells, a les branques dels arbres i sota els cotxes aparcats. Ni rastre. La qual cosa no bona ni dolenta.

Vaig tornar les claus a la Carmeta. Crec que no tenia clara quina era la finalitat de llençar un ocell d’un tercer pis, si matar-lo o salvar-lo, perquè es va limitar a preguntar-me de manera neutre: “Ha anat bé?”.

9.  D’aquesta petita faula, quines lliçons n’hem après?

- Que de vegades, la G. té raó.

- Que no pots esperar que les institucions et resolguin els problemes.

- Que els falciots, com els humans, quan cauen al terra, necessiten una petita empenta per aixecar el vol.

- Que com sempre, els més llestos de tots van ser el grecs, que van batejar el falciot negre anb el nom d’Apus apus, i  apus significa, precisament, sense peus.

→ 5 ComentarisCategories: Gràcia
Etiquetat: , , , ,

Lluita de classes

Juliol 3, 2009 · 1 Comentari

Potser és que els tertulians han estat concentrats ens opinar sobre Michael Jackson; però em sorprèn que, a aquestes alçades, ningú hagi explicat el crim del carrer Santaló com la primera senyal que, arribada la crisi, la realitat posa les coses al seu lloc i torna la lluita de classes.

Treballador vs. Patró. Cornellà vs. Sant Gervasi.

A Barcelona, no es veia un enfrontament interclassista des de la gala dels Goya de 2008, en què Jaime Rosales va guanyar, contra tot pronòstic, a Juan Antonio Bayona.

→ 1 ComentariCategories: Actualitat · Barcelona · Cinema
Etiquetat: , , , ,

Perversions

Juny 26, 2009 · 2 Comentaris

Una de les perversions que produeix la globalització informativa és que, aquest matí, en el programa del Cuní, la Patricia Gabancho i el Joan B. Culla es vegin obligats a tenir una opinió formada i fonamentada sobre Michael Jackson.

Potser seria més honest confessessin que no saben distingir entre Black or white i Highway to hell (no serien els primers i no perdiren el prestigi). Però els paguen per opinar i, al capdavall, no rebran cap trucada al telèfon dels al·ludits.

Clar que, acte seguit veus qualsevol periodista d’esports de TV3 parlant del draft, de Ricky Rubio i de la Penya i arribes a la conclusió que la ignorància és una disciplina en què sempre hi ha algú preparat per superar la plusmarca anterior.

→ 2 ComentarisCategories: bàsquet · musica · televisió
Etiquetat: , , , , , , ,

Hipòtesi

Juny 21, 2009 · 4 Comentaris

“El rendiment del treballador experimenta una forta davallada i el seu estat d’ànim s’enfonsa en la inapetència més absoluta a partir del moment en què imprimeix els bitllets d’avió de les seves vacances.”

Estudiem aquesta hipòtesi.

→ 4 ComentarisCategories: Jo · viatges

Un, dos, tres, checheché

Juny 12, 2009 · Fer un comentari

Fullejo Musicofília, d’Oliver Sacks, i em trobo amb aquesta frase:

“El Che Guevara era un sord rítmic famós; podies veure’l ballant un mambo mentre l’orquestra estava tocant un tango.”

Sé que des del precís instant en què he llegit la frase, no podré tornar a mirar una remerita del Che sense fotre’m un panxó de riure (deixant de banda que ignoro si aquesta frase amaga algun subtext ideològic, que tot podria ser.)

→ Deixa un ComentariCategories: Llibres · musica
Etiquetat: , , , ,

Rothko

Juny 10, 2009 · 4 Comentaris

Tot i que fa mesos que dura el fenomen, no hem acabat de trobar una explicació raonable a la pudor de pixum de gat que, de tant en tant, desprèn el pòster d’un quadre de Rothko que tenim penjat al rebedor.

No tenim gats, a casa. Fins fa mesos, ens entraven els gats dels veïns, però:

a/ no m’imagino com/per què els gats s’enfilarien a pixar damunt del pòster de Rothko.

b/ el veí alemany ha fet valer la destresa adquirida pels seu poble al llarg de la història i ha instal·lat unes tanques infranquejables entre les dues terrasses que ens han allunyat els gats per una temporada.

I el quadre continua desprenent olor de pixum de gat. No sempre, no tots els dies: algun matí, en llevar-nos; alguna tarda, quan entrem a casa. I sabem positivament que el fet amaga un secret; que l’aparició de l’olor ha de coincidir amb algun altre esdeveniment que encara no hem resolt a relacionar; que algú (Rothko? La Verge? Un gat?) vol dir-nos alguna cosa (la data de l’adveniment de Satanàs? On cony jugarà la temporada que ve el venut de Ricky Rubio? Que se’ns està pixant un gat dintre de casa?).

Se’ns escapa la clau, però darrere del quadre de Rothko s’hi amaga alguna veritat.

→ 4 ComentarisCategories: Jo
Etiquetat: , , ,

Salconduit

Maig 28, 2009 · Fer un comentari

Aquest matí, en arribar a la feina, un paio amb qui cada dia em creuo pels passadissos, se m’ha apropat i sense obrir la boca, m’ha rodejat amb el braços i m’ha clavat uns quants cops de camaraderia a l’esquena.

Jo hauria volgut dir alguna frase del tipus: “Sí, bé, però la veritat jo, el que se’n diu molt…”

Però avui no era un dia propici als matisos. M’he limitat a respondre amb un “Sí, Visca el Barça”, a manera de salconduit. Ell m’ha deixat anar i jo he pogut entrar a la feina.

→ Deixa un ComentariCategories: Jo
Etiquetat: ,

Definicions

Maig 20, 2009 · 3 Comentaris

“BCN es reconcilia amb el nou Hotel Vela”, diu la gent de El Periódico. A mi em sorprèn, perquè tinc la impressió que, igual que jo, la majoria de barcelonins creuen que l’Hotel Vela és un nyap.

Però llegiu atentament la notícia i després contesteu:

1. Segons el Periódico, el subjecte “Barcelona” a qui representa: a l’Ajuntament i a les autoritats portuàries; o a les associacions de veïns i als usuaris de la platja?

2. Pel redactor de la notícia, “faraònic” és un adjectiu positiu o negatiu?

3. Quina és la posició del periodista/diari respecte l’edifici?

4. Com definiríeu aquesta notícia: com un exercici de cinisme, o com un exercici d’obediència partidista?

Mare meva, com està el pati…

→ 3 ComentarisCategories: Actualitat · Barcelona
Etiquetat: , , ,

Cançons per a mirar esports

Maig 19, 2009 · Fer un comentari

M’he acostumat a veure els partits de bàsquet per la tele amb el so abaixat. Els locutors de La2 són avorrits; els del 33, irritants. En comptes d’escoltar-los, poso música. Aquest curs he vist els partits de la Penya amb l’aleatori de l’Ipod posat, cosa que no desentona amb la temporada erràtica de l’equip.

En canvi, fa unes setmanes vaig seguir un FCBarcelona – Real Madrid CF de bàsquet amb Robert Plant i Alison Krauss de fons, un duel musical amb categoria de clàssic; i on m’importa un rave qui guanya o qui perd: sempre hi surto guanyant jo.

En el futbol, tres quarts del mateix. Els de ràdio i televisió, cada cop més autocomplaents, competeixen per qui inventa una rima o joc de paraules més original per celebrar els gols. Què n’és d’avorrida, la gent enginyosa.

Diumenge, la G. i el T. es van posar a veure el Mallorca-Barça per la tele (mentre jo estenia la roba a la terrassa: signe de la crisi de la masculinitat?), mentre el Wah Yeah dels Antònia Font de fons. Tot i que, veient el partit sencer, hauria estat més pertinent que escoltessin Patxanga?

Ara em posaria a mirar un Pamesa València – FCBarcelona, però no en tinc ni idea de què posar-me de fons…

→ Deixa un ComentariCategories: Jo · bàsquet · ràdio
Etiquetat: , , , ,

Nomenclator (7) – les Tres Senyores

Maig 5, 2009 · 2 Comentaris

Gràcia va anar creixent a mesura que els propietaris de les parcel·les decidien urbanitzar-les. Al segle XIX, l’Ajuntament encara no practicava la democràcia participativa, i sovint eren els mateixos propietaris els qui posaven el nom als carrers.

Així, al voltant de la Plaça del Diamant hi ha els carrers Topazi, Or, Perla i Robí, i antigament també existien Plata, (ara Astúries) i Maragda (ara Guilleries). Que el propietari de la finca fos joier hi té alguna cosa a veure.

Un altre cas és el d’Antoni Trilla, que va dedicar-se un carrer, i va decidir compartir l’honor amb la seva família: el pare (plaça de Trilla), la mare (Santa Magdalena), la dona (Santa Àgata) i els sogres (Badia i Santa Rosa). S’ha de ser un crack per fer entrar a la dona, la mare i la sogra al nomenclàtor i al santoral al mateix temps.

L’amor a la família també movia als senyors Massens, Rabassa i Torrente Flores. D’entrada, van batejar amb els seus cognoms tres dels carrers de la seva parcel·la (la tradició popular va acabar transformant aquest últim en Torrent de les Flors, que, si bé seguia el curs d’un torrent, no es té constància que excel·lís per les seves flors). Com que els sobrava un quart carrer, van tenir el detall de dedicar-lo a les seves mullers: Teresa Rabassa, Teresa Batet i Mercè Frigola.

Però com se soluciona la dificultat aritmètica d’homenatjar tres persones amb només un carrer? Això no és un problema per als catalans, ja que la genètica ens ha dotat amb un sentit comú innat que deixa al Rei Salomó com persona frívola i arbitrària. Els senyors Massens, Rabassa i Torrente Flores no es van voler complicar la vida i van honorar les seves esposes batejant el quart carrer com a Carrer de les Tres Senyores.

Totes tres alhora, com un pack, com un tot. És interessant veure com, sovint, un gest que pretèn ser un afalac i un homenatge, acaba sent una descortesia de grans proporcions.

→ 2 ComentarisCategories: Barcelona · Gràcia · Nomenclàtor
Etiquetat: , , , , , , ,