1. Aquest diumenge, vam trobar un ocell arraulit rere un test de la terrassa. En agafar-lo, vaig notar la seva respiració accelerada. Aletejava amb força, però no aconseguia alçar el vol. I tampoc semblava tenir les potes trencades, tot i que només s’arrossegava per terra.
2. Un ocell que ni camina ni alça el vol no té gaire futur. Per això, quan la G. va formular pregunta en veu alta: “I què en fem?”, vaig proposar deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, perquè sovint és davant d’un perill imminent quan hom extreu el millor de sí.
Però la G. ja li havia agafat carinyo, i li va fer lloc dintre d’una capsa de sabates, acotxat entre paper. Jo li vaig preparar un bol amb aigua amb sucre i li vaig tallar una mica de pernil dolç. El pernil dolç el va ignorar, ingrat. I quan vaig atansar-lo al bol, l’únic que vaig aconseguir és fer-lo caure a dintre. La G. el va rescatar. Almenys ara sabíem que no era una espècie aquàtica.
3. Els de ciutat, quan ens trobem amb un ocell a la terrassa, consultem internet. La Generalitat ofereix consells molt recomanables com posar-lo dintre d’una caixa (correcte) i donar-li begudes isotòniques (variant evolucionada de l’aigua amb sucre). No en som conscients, però migrar de l’Àfrica a l’Àrtic, esgota.
També recomana portar-lo al centre de recuperació de fauna més proper. En el nostre cas, significava arribar-se a Santa Perpètua de la Mogoda, que no és un poble que formi part dels nostres destins dominicals preferits. L’alternativa era trucar a un telèfon dels serveis territorials de Medi Ambient que, evidentment, no està actiu els diumenges.
4. Davant la perspectiva de passar-se un diumenge sencer cuidant d’un ocell, potser el millor és saber-ne el nom i els seus hàbits i costums, perquè res t’agafi desprevingut.
La G. va especular que potser era un ballester, cosa que a mi em va sorprendre, perquè de la mitja dotzena de noms d’ocells que sabem diferenciar els urbanites (colom, gavina, pardal, mussol, lloro, albatros i para de comptar) no és el més habitual que un d’ells sigui els ballester.
El Google Imatges, que coneix força més espècies d’ocells que dos urbanites, va mostrar-nos que els els ballesters tenen el ventre blanc, i no era el cas.
Jo vaig insinuar que potser era un falciot, perquè em sonava que a diferència de les orenetes, els falciots tenen el ventre negre, igual que el nostre ocell (més endavant, descobriríem que les deduccions eren encertades, perquè ballesters, orenetes i falciots estan tots més o menys emparentats; però tot va ser pura xamba, perquè en aquell moment, les nostres suposicions es basaven en la ignorància més profunda).
5. Epifania! El Google Imatges ens ho ha deixat clar: era un falciot. I fent més recerques, vam trobar la pàgina del Grup Ornitològic de Sants, que amb un sol paràgraf, molt més savi del què pot semblar a primer cop d’ull, ens va il·luminar:
“[els falciots] Són grans planejadors i per tal d’arrancar el vol els hi cal deixar-se caure al buit, si aterrisent a terra són incapaços de caminar, s’arrosseguen, ni de tornar-se a aixecar. Molts cops quan abandonen el niu o per una tempesta estiuenca cauen i moren. Si és el cas i podem collir-los tant sols tenim que empentar-los enlaire i els haurem salvat la vida.”
6. Costa negar-se a la temptació d’esdevenir un heroi, si l’esforç que et demanen és tan petit. Un gest ètic i estètic. Malgrat tot, jo continuava preferint deixar-lo a la terrassa dels veïns, amb els gats, que veure com s’esclafava contra el terra. D’acord que bellugava les ales, però… i sí en una hi tenia un esguinç? I sí no era un falciot? Preferia contribuir a la seva mort passivament que no activament.
Però la G. s’havia proposat salvar l’ocell i va sortir al balcó. Aquí m’hi vaig negar jo, perquè a les 11 del matí, molts pares i mares porten els seus nens a jugar a la Virreina, i no volia ser el responsable que hi hagués un nen gracienc que tota la vida recordés aquell matí de diumenge en què queien ocells del cel.
Ho vam provar a la mateixa terrassa. La G. es va enfilar al capdamunt d’una escala i jo em vaig plantar a sota, amb un pareo obert, per recollir el falciot si la trajectòria no era l’esperada.
I la trajectòria no va ser l’esperada. Les plantes creixen i l’ocell no tenia gaire recorregut sense trobar obstacles. El falciot va anar a topar contra esclafar-se contra la tanca que separa les terrasses. Al terra, continuava movent les ales i arrossegant-se: no hi havíem perdut tant.
7. Necessitàvem un lloc amb més alçada. És difícil deixar-se caure al buit des d’un principal. Jo proposava agafar la moto i anar fins al Turó de la Rovira: donaria de més transcendència el gest, amb la ciutat als peus. Com que la G. no estava per hòsties, vam decidir pujar al terrat de l’edifici.
Vaig picar a la Carmeta, la veïna, i li vaig explicar que necessitava la clau del terrat, perquè volíem llençar un ocell des de certa alçada. No va fer gaire preguntes més i me la va donar.
Vam pujar al terrat. Fotia un sol rotund. I ni una sola ombra. Es veia el Turó de la Rovira, allà dalt. La terrassa, allà baix. La G. tenia el falciot a la mà. I va tirar l’ocell enlaire..
I el falciot, va començar a aletejar mentre emprenia una trajectòria clarament descendent. Va sobrevolar els patis interiors mentre agafava velocitat. I uns metres més enllà, va passar entre dos edificis i el vam perdre de vista just quan començava a fregar amb el seu ventre no blanc les capçades dels arbres de Torrent d’en Vidalet.
8. Vam baixar corrents al carrer. Vam mirar per les voreres, als escocells, a les branques dels arbres i sota els cotxes aparcats. Ni rastre. La qual cosa no bona ni dolenta.
Vaig tornar les claus a la Carmeta. Crec que no tenia clara quina era la finalitat de llençar un ocell d’un tercer pis, si matar-lo o salvar-lo, perquè es va limitar a preguntar-me de manera neutre: “Ha anat bé?”.
9. D’aquesta petita faula, quines lliçons n’hem après?
- Que de vegades, la G. té raó.
- Que no pots esperar que les institucions et resolguin els problemes.
- Que els falciots, com els humans, quan cauen al terra, necessiten una petita empenta per aixecar el vol.
- Que com sempre, els més llestos de tots van ser el grecs, que van batejar el falciot negre anb el nom d’Apus apus, i apus significa, precisament, sense peus.
